Don't Think of an Elephant
George Lakofff
El llibre ressenyat, “Don't Think of an Elephant “ publicat a EUA l'any 2004 és obra de George Lakoff, lingüista nord-americà d'ampli reconeixement internacional. Lakoff és professor de Ciència Cognitiva i lingüística de la Universitat de California, així com també membre fundador del Rockridge Institute.
L'obra que ens ocupa se'ns presenta dividia en deu capítols que seguiran una línia argumental sòlida i cuidada fins a l'últim detall per Lakofff. De fet es veu clar al llegir el llibre que busca ser un manual i assentar bases i principis per tal de vertebrar un discurs progressista a tots aquells que se'n senten propers. Busca d'alguna manera dotar d'armes i consignes a la gent que considera part del moviment d'avenç social americà i estructura un discurs per no caure als paranys que el republicanisme i el seu conseqüent conservadorisme han aconseguit parar de manera desapercebuda amb el seu llenguatge ple de segones lectures i intencions ocultes. Partint de la base que busca ser un manual de referència per la gent corrent i no pretén ser una obra erudita, ens trobem amb uns llenguatges i un redactats planers i en molts casos amb la continua repetició de conceptes que l'autor considera cabdals i vol que quedin clars.
Hem de tenir present que el llibre s'emmarca en contextos polítics del any 2004 i anteriors, és a dir que molts dels exemples posats ja es poden analitzar sabent com s'han desenvolupat en el temps, però en contra del que podria semblar, en cap cas les tesis i les anàlisis que queden reflectides al llibre estan desfasades o superades, si d'alguna cosa m'he quedat sorprès del llibre és de l'extraordinària vigència dels seus plantejaments.
Els dos fronts que més destacables m'han semblat del llibre són l'estructuració per un cantó del discurs dels marcs i per l'altre l'explicació de les dues vessants paternes de la societat americana, aquests dos models als quals es fa referència contínuament al llibre, el del pare estricte i el dels pares (noti's el plural que inclou els dos gèneres, amb la implicació ideològica evident) protectors. Com que aquests dos fronts anomenats seran una constant he pensat de no tractar-los com a blocs fixes sinó anar exposant el que explica Lakoff de manera intercalada amb els altres aspectes que introdueix.
Ben aviat l'autor ens identifica l'existència dels marcs, Lakoff explica que el neoconservadorisme i el seu triomf s'expliquen en el fet d'haver sabut definir les grans qüestions polítiques en els seus termes propis i partidistes, obligant als seus rivals democràtics a acceptar aquest llenguatge deslleial. Aquest parany retòric dels republicans ha entorpit durant molt de temps el desenvolupament i l'exposició de l'ideari progressista. No pots pretendre combatre l'enemic i guanyar-lo duent la batalla a un escenari que únicament l'afavoreix a ell, el que l'autor ens vol fer entendre contínuament és que per rebatre i exposar els pensaments s'ha de saber trencar el marc que t'ha plantejat el teu adversari i crear-te'n tu mateix un que et sigui propens. Un dels exemples pràctics que es reflecteixen al llibre i un dels que més graciosos em van resultar és el de “l'alleujament fiscal” de Bush fill. Evidentment el marc creat al parlar d'alleujament provoca que el fet d'anar en contra de la política fiscal republicana suposa oposar-se a l'alleujament que tothom vol per tal de gaudir de més capital i prosperitat. Per tant, és una derrota per part dels progressistes permetre que es debati amb aquests termes de bon principi ja que mitjançant l'estudiat marc republicà ja et col·loquen com el dolent de la pel·lícula, és necessari reemmarcar la situació per tal de començar la batalla ideològica amb opcions.Així doncs, l'autor dóna pautes per no caure en tals paranys. És bàsic acceptar que l'enfortiment republicà no raja únicament de la forta presència en els mitjans fomentat pels anomenats think tanks, sinó de l'acceptació per part de tota la massa social dels seus termes esbiaixats i amb segones intencions, s'ha de reconèixer el mèrit conservador que suposa fer triomfar un model d'argumentació constant i inconscient com és la creació de marcs. Des d'aquest absolut reconeixement s'ha de plantar cara a les argumentacions de la dreta sortint fora d'aquests marcs, “No pensis en un elefant”, tal i com ens indica el llibre fent referència al símbol/logotip republicà: argumentar dins del seu marc només enfortirà el propi emmarc.
Un altre aspecte a tenir en compte és que segons l'autor un dels lemes de la il·lustració com és “la veritat ens farà lliures” no és veraç, no es pot argumentar senzillament dient-li la veritat al poder; si no estructures el teu discurs de veritats amb uns marcs treballats i que t'afavoreixin, ser portador de dades certes no et garanteix sota cap concepte l'èxit. Aquests marcs que t'has de treballar perquè el teu discurs pugui traspassar en l'entorn s'han de basar en valors morals, que són els que vertaderament doten de sentit a l'ideari progressista, s'han de tenir clarificats els pensaments morals personals, argumentar partint d'aquests i allunyar-se de les argumentacions programàtiques pures, mancades de la base moral imprescindible en el discurs. El programa ve de la moral, la fi és la moral, el que s'ha d'exposar, per tant, no és únicament el programa sinó també la moral que dóna sentit a aquest, s'ha de tenir present que una gran majoria de votants no decideix el seu vot pels programes que els hi seran més favorables, sinó per conviccions identitàries i de valors, en llibre se'ns posa l'exemple del governador Swarchenegger, que va guanyar les eleccions quan el seu electorat popular reconeixia obertament a les enquestes que era el seu rival a les urnes era qui més els hagués afavorit i tot i així, votaren a l'actor americà per convicció ideològica i deixant de banda el programa electoral demòcrata.
Aquest programa vertebrat per la teva moral que has de fer pública ha de tenir punts que creïn els cercles viciosos adequats que t'afavoreixin, punts que es basin en propostes que generin comoditats en discursos i desenvolupaments polítics futurs, has de generar una dinàmica que t'ajudi. En cap cas les dinàmiques de tarannà defensiu et seran favorables, s'ha de tenir clar que s'ha de jugar sempre de manera ofensiva, s'ha d'exposar el que es pensa amb els seus conseqüents marcs creats al teu gust, si fas servir els seus, et tocarà ser partícip de l'argumentació defensiva.
Lakoff també parla de l'efecte perjudicial que pot tenir fer un gir ideològic cap a la dreta per tal de guanyar votants, segons ell aquest fet perjudica en dos sentits: aliena a les bases progressistes i afavoreix als conservadors activant el seu model entre els votants indecisos, aquesta darrera afirmació és la que més em costa de compartir, si bé és cert que no deixa de ser meritori l'anàlisi global, la posició avantatgista que ens proporciona el temps ens mostra com Brack Obama, flamant nou president dels EUA (flamant, marc), a mitja campanya electoral va fer un gir descarat cap al centre per tal de seduir la capa social mitjana-alta de la societat americana que no estava contenta amb la dinàmica republicana. És en exemples com aquest on l'autor sembla tenir molta confiança en la base social autènticament progressista dels EUA, creient-la nombrosa i suficient per governar al país, quan el que la premsa que ens toca de ben aprop fa arribar l'inherent conservadorisme americà present en la gran majoria d'habitants del país i el gir d'Obama ens ho confirma. Abans de desbancar a Hilary Clinton en la pugna dins del partit demòcrata, Barack Obama proposava reunir-se sense prèvies condicions amb el President de l’Iran, també pretenia trobar-se amb Rubén Castro i retirar ràpidament les tropes a l’Iraq per fer-les tornar a casa. Barack estava en contra de la pena de mort i feia un discurs encarat a les bases demòcrates. Un cop es va trobar dins de la cursa per anar a ocupar la casa blanca, va començar l'anomenat gir que des del meu punt de vista ha estat bàsic per arribar a ser president. El gir es fa palès en el canvi d'actituds, començà a posar condicions per reunir-se amb l’Iran, a mostrar-se ambigu davant d'una possible reunió amb Castro. També deixà de parlar d'una retirada militar sense més i començà a parlar de retirar les tropes iraquianes però per fer-les anar a l’Afganistan o deixà de condemnar de manera clara la pena de mort.
Obama en definitiva descobrí que no era possible guanyar unes eleccions presidencials amb el mateix discurs de les primàries. Obama descobrí que per guanyar les presidencials s’ha de fer un discurs moderat, centrat. I conseqüentment enlloc d'únicament arribar als joves, als negres o a les classes de tarannà més popular, el seu electorat potencial havia de ser tot americà que pogués ser capaç ideològicament d'introduir a l'urna un vot demòcrata.
Així doncs, aquest desenvolupament contradiu un dels punts del llibre, ja que aquest gir moderat, cap al centre (parlar de viatge al centre es parlar de viatjar cap a la dreta, si ets a l'esquerra i vas cap al mig, estàs anant direcció cap a la dreta, cal no oblidar-ho) es percep com a imprescindible per arribar a la presidència.
Lakoff, doncs, té una confiança amb la ciutadania americana que em sorprèn, ja que demanar que el progressisme no giri cap a la dreta pot semblar una actitud suïcida de cara a les eleccions, però per altra banda m'estranya que una persona de la capacitat i dels coneixements de l'autor del llibre no introdueixi aquesta variable dins del seu entrellat. De fet, no únicament no la inclou sinó que la rebutja i diu que és perjudicial, quan el gir cap a la dreta del Partit Demòcrata americà ha estat una constant en els èxits electorals d'aquests.
Un altre dels pals de paller del llibre és la ja anomenada
variable del pare estricte/pares protectors. El pare estricte parteix de la base que el món és perillós i sempre hi haurà guanyadors i perdedors. També pensa que l'infant neix dolent per naturalesa i que se l'ha d'educar per tal d'asserenar-lo. Així doncs, cal un pare estricte que protegeixi i sostingui la família, que s'ocupi de fer-li diferenciar a la seva descendència entre el bé i el mal, mitjançant el càstig. Si cal, també el càstig físic, gràcies a aquesta actitud s'aconsegueix disciplina i autosuficiència. Així doncs, es dota als fills d'un individualisme Smithià, si tothom segueix el seu propi interès, la mà invisible (la mà de ferro amb guant de seda) beneficiarà al conjunt. El pare estricte condemna les actituds reguladores perquè interfereixen en el sistema i fan que aquest no funcioni correctament. Per tant, els programes socials són antinaturals i immorals perquè premien als dropos i descuiden els bons que han sabut prosperar mitjançant el treball i que ara se li imposen injustos impostos. El mateix tarannà regirà l'actitud en la política exterior del pare estricte: Els països que no gaudeixen d'un bon PIB són països considerats de minoria d'edat, a aquests països se'ls ha d'adoctrinar i castigar-los si no compleixen les imposicions doctrinals mitjançant mecanismes com el FMI.La figura oposada serien els pares protectors, nucli familiar on el pare i la mare són igual de responsables i on es pensa que els nanos són bons, però que es poden millorar mitjançant una criança amb empatia i responsabilitat. Aquesta empatia implicarà protecció davant del crim, substàncies estupefaents, accidents de trànsit, mala alimentació, etc. Es percep que es carrega amb la responsabilitat d'ensenyar a ser feliç a la descendència. S'ha d'educar mitjançant la llibertat, la prosperitat, la honestedat, la comunicació bidireccional, el servei a la comunitat, la cooperació, etc.La concepció dels dos models davant del matrimoni és evidentment diferent, per un cantó el pare estricte serà considerat l'autoritat moral i el capatàs de la família que dominarà a la dona i als fills i els hi marca la disciplina necessària. El pare estricte serà també baronial, fort, dominant, un model d'home a qui admiraran els fills per sobre de la mare, ja que veuran en ell el verdader líder del nucli familiar. Per l'altre cantó els pares protectors gaudiran d'un model matrimonial on tant la figura paterna com la materna tenen la mateixa incidència i poden prendre les decisions per un igual.
Un altre dels temes tractats que també m'ha interessat més és l'anàlisi que Lakoff fa sobre la famosa voluntat d'exportació democràtica als països que Amèrica del nord considera subdesenvolupats, així doncs l'autor ens cita uns dels últims casos de guerra evangelitzadora de la història dels EUA: Iraq, que a pesar de ser el bressol de la civilització moderna occidental es considerada com a ens a adoctrinar en la llibertat i la democràcia. La lectura que se'ns fa des del llibre és la d'aplicar les ja explicades metàfores de les nacions adultes o nacions infantils per acabar justificant l'atac bèl·lic i tractar-lo de “guerra justa”. Evident allò que determinarà si una nació és infantil o adulta serà el nivell d'industrialització i l'índex del PIB. No es tindrà present el desenvolupament cultural, la seva història o cap altre vessant que s'hauria de tenir present si realment l'atac fos per raons polítics. Però el problema rau en que l'exportació de democràcia fa un fort tuf a pseudoexportació, perquè salvar de les inclemències tiràniques a Iraq i no al Sahara? Per motius políticoeconòmics. Lakoff parla entre línies de les dues disfresses que l'administració Bush ha arribat a fer servir per justificar la costosa guerra d'Iraq. La primera és la de colpejar als autors de l'11S, fet que sorprèn quan s'observa la laïcitat del règim de Saddam Juseïn davant del fanatisme religiós que du intrínsec Al Qaeda, un cop aquesta argumentació va quedar defenestrada es va començar a parlar d'unes suposades armes de destrucció massiva, d'uns grans conductes metàl·lics, d'urani... el temps ens ha ensenyat que l'Iraq no tenia ni capacitat per fer tals armes, ni evidentment en disposava. Així doncs, la famosa exportació de llum i llibertat americana resulta una gran fal·làcia i respon al tercer i més ocult motiu: El control geopolític de les reserves de petroli iraquianes, que et permeten controlar tot el mercat asiàtic i gran part de l'occidental.
És a dir, partint de la base que fos lícit exportar la teva cultura creient-la més avançada (de ben segur que en molts aspectes ho és), has d'entendre que la llibertat també inclou la llibertat a estar lligat, és tal i com diu Lakoff (i deixant de centrar-nos en Iraq i fixant el món islàmic com a punt d'exportació), és mitjançant l'afavoriment de l'islam respectuós, liberal i moderat que es podrà atènyer l'objectiu de desactivar el sector més integrista de la religió d'Alà. En cap cas, les guerres pseudoevangelitzadores, criminals i amb motius econòmics aturaran la ràbia radical religiosa, ans al contrari, amb aquesta actitud dones arguments als fonamentalistes islàmics perquè convencin a més creients de la necessitat de l'acció confrontativa contra occident.
Resulta curiós, continuant amb el tema de la guerra d'Iraq, com Lakoff, quan escrigué el llibre, l'any 2004, demanava que el moviment en contra de la guerra que s'havia generat des de les capes progressistes americanes, s'havia de saber transformar amb un moviment que articulés de manera clara els valors d'avenç social i que conduís als EUA a la consecució dels valors morals dels que es parlava per argumentar en contra de l'atac.
Entrant ja en la recta final del llibre, hi ha una part on Lakoff busca ser clar i concís i que m'ha sorprès molt veure els encasellaments que ens proposa, parlo d'un fragment on es posen de relleu les cinc diferències essencials entre els progressistes i els conservadors. El primer tret contraposat és la defensa de manera forta i sense excuses per part dels conservadors, el mirall d'aquesta mesura en els progressistes és la cerca d'una Amèrica més forta. Què hi observo en aquesta primera comparació de principis? Doncs que els conservadors tenen una ideologia més fàcil, més clara i conseqüentment més comercial. És molt més clar parlar de “defensa forta” que no pas “fer una Amèrica més forta”, en la mesura conservadora s'està explicant quina mesura es prendrà: la defensa aferrissada per tots els mitjans, en la mesura progressista no s'és concret i la frase és d'allò més ambigua. Segona contraposició, els progressistes parlen d'àmplia prosperitat, un altre cop, un concepte d'allò més gasos i relatiu, en quins termes ho fan anar els conservadors? Mercats lliures, un altre cop una idea concreta, sense por de dir el que proposen, sense termes relatius. Tercera contraposició que ens ofereix Lakoff, els republicans parlen d'impostos baixos, com ho tractarà el progrés? Parlant d'un futur millor, un futur millor... es pot ser més ambigu i menys clar? Anem per la quarta comparació, els progressistes parlen d'un govern més eficaç, sense parlar deixant de banda la por a explicar que no es busca ser més eficaç, o bé, sí que es busca però la mesura bàsica que s'intenta és la de maximitzar-lo, els conservadors en canvi, tornen a dir el que pensen sense embuts: proposem menys govern, sense més. La darrera i cinquena contraposició és la de la responsabilitat compartida explicada pels progressistes que és comercialment aixafada pels “valors familiars” dels quals s'abandera el conservadorisme, això implica, que el progressisme no defensa valors familiars? Defensa valors antifamiliars?
Bé, és en aquestes cinc contraposicions on es veu la manca de marcs i de capacitat lingüística per part del progressisme americà, la batalla dels títols és clarament vençuda pel conservadorisme, que ha aconseguit crear una dinàmica de sinceritat per molt radical i neocon que siguin les seves propostes i ha propiciat que els demòcrates vagin amb peus de plom per dir el que pensen, facin servir terminologies pantanoses i relatives, i avantposin el programa a la seva moral, fet que no fan els conservadors.
Tan de bo amb el mandat de Barack Obama el progressisme es basteixi de l'estructura que li donarà aquesta seguretat i estabilitat de cara al futur, tot seguint els passos de Lakoff: Implicant el màxim respecte, emmarcant els seus principis i discursos ens marcs favorables des dels valors i no des d'un programisme poc efectiu i sobretot, amb sinceritat i evitant buscar eufemismes per dir allò que es pensa. Emmarcar no és buscar eufemismes, és crear-te un terreny propici per dir el que penses sense embuts.
I aquest tant de bo que formulo no el faig perquè comparteixi les ideologies progressistes americanes, sinó perquè els demòcrates són l'única esperança perquè en nom dels EUA no es massacrin més pobles.Etiquetes de comentaris: Lakoff no pienses en un elefante
Carmelo González, el pare que va fer una vaga de fam el juny del 2006 perquè els seus fills puguessin estudiar en espanyol a Catalunya, podria perdre'ls ara arran d'una demanda de divorci presentada per la seva dona. Segons El Mundo, la dona l'acusa d'estar "obsedit" amb la política lingüística de la Generalitat i de patir una "inadaptació social" que ha provocat problemes als seus fills al centre educatiu.
